El cos gairebé nu, bocaterrós sobre la taula d’operacions, s’estremia sota les punxades llunyanes del bisturí làser. L’anestèsia local havia fet el seu efecte, però no aturava del tot el dolor ni, sobre tot, el neguit i l’angoixa.
Era una operació senzilla. Un quist sacre que s’havia reproduït després de que ja n’haguessin extirpat un uns anys abans. Cap mal, malaltia o ferida greu m’afligia ni cos ni ànima, però al quiròfan es mesclaven tot un seguit d’estímuls que em provocaven un desassossec intens. L’olor de carn cremada i la sensació molt nítida del teixit arrancat del cos era el què de forma més agre m’afectava en aquell moment.
Mareig, por, inquietud, dolor. L’instant viscut era amarg.
El cirurgià era jove. Donava molta confiança. M’explicava que havia estat amb Metges Sense Fronteres a la guerra dels Balcans, i després a l’Índia amb el cèlebre Vicens Ferrer.
Vaig aprendre moltes coses allà, em deia. Però no tan com a metge. Com a persona.
La vida s’aprèn allà on es manifesta de forma més extrema.
Vaig intentar treure de les poques forces que em quedaven una mica de conversa sobre la guerra, sobre Metges Sense Fronteres, una de les poques ONGs que no evita pronunciar-se políticament allà on intervé.
El mal moment que estava experimentant arribava a límits força desagradables quan una infermera va preguntar-me si em marejava. Vaig dir que sí. No recordo exactament què va fer. Crec que va fer-me olorar alguna cosa.
Però a més, em va agafar la mà.
En aquell moment tot va desaparèixer. Vaig aixecar el cap i la vaig veure. La recordo rossa, amb els cabells arrissats, no gaire llargs, jove. La imatge d’un àngel. Vaig pensar és un àngel. Volia preguntar-li ets un àngel.
Però la operació es va acabar i ella va desaparèixer.
¿Era un àngel? No hi he cregut mai ni hi crec ara, però en aquell precís moment en què vaig sentir el contacte de la seva mà i es van esvair totes les sofrences que m’ofegaven, res ni ningú al món m’hauria convençut de cap manera que aquella infermera era altre cosa que un àngel, una presència benefactora que havia baixat a la terra a alleugerir els meus patiments.
És això un àngel, no?
Aquell intens moment ha quedat gravat a la meva memòria, el seu contacte, la seva imatge indefinida, la seva sobtada desaparició.
No tos els moments que vivim es converteixen en memòria. No qualsevol. Només aquells que ens serveixen per comprendre millor de què estem fetes les persones i de què estem fets nosaltres mateixos.
Aquells moments que ens enfronten amb la matèria dels somnis, de l’ànima, del sobrenatural, són els moments en què se’ns revelen els misteris del com i el perquè, els misteris d’allò que ens humanitza, de les nostres preguntes fonamentals.
No he tornat a viure una experiència semblant. Però m’és igual.
Ara ja sé que els àngels existeixen.